A mamelles&metall sempre intento parlar de música sense fer-me el pedant, encara que aquesta frase ja soni pedant de per si.
El Math i tots els subgeneres que cauen d’aquest, són relativament nous, ja hi havien grups a les decades dels 80’ i 90’, però últimament el moviment està agafant certa força i complicant la vida als senyors que posen etiquetes.
QUÈ POLLES ÉS EL MATH?
El terme Math es fa servir per descriure estructures complicades 7/8, 11/8, o 13/8 (eh?) llargs silencis i canvis de ritme constants, normalment per l’ausència de una melodia harmònica i gairebé sempre contant amb un bateria fins el cul de speed.
El gènere ve de estils experimentals i rockprogressius, per això els concerts us els trobareu ple de modernus i podreu empenyar-los a tots fins arribar a primera fila a fer headbanging.
Math-rock.
Normalment en el math-rock trobem grups instrumentals.
Hi ha grups amb cantant, la veu la solen fer servir com a un so més, sense cap mena de protagonisme de lider de grup i les lletres són totalment random.
TIP: Els grups poperos amb estructures rarunes què es fan dir math són uns impostors.
Math-metal
Aquí tenim una barreja de conceptes, etiquetes i posers.
OJUT: el que hi ha escrit a continuació va en contra de gairebé totes les pàgines expertes en el tema.
Per mi, el clar exemple de math-metal són els Meshuggah, però alguns il·luminats es van inventar l’etiqueta Djent.
L’etiqueta Djent és absurda, ja què en un principi es fa servir com a onomatopeia per descriure les distorsions que fan servir els Meshuggah, tots els grups que han nascut de l’estela d’aquests els han etiquetat en molts casos com a Djent.
És a dir, un grup de power-pop que fa servir distorsions Meshuggueres (??) seria Djent-power-pop? DAFUQ. No te gaire sentit classificar grups per el tipus de distorsió que fan servir, dic jo, eh.
El que diferencia els Meshuggah, Animals as Leaders, Vildhjarta, Chimp Spanner,… és el que ja he dit; estructures complicades, canvis de ritme constants, ausència de una melodia harmònica i gairebé sempre contant amb un bateria fins el cul de speed.
Els suecs per excel·lència.
Els Chimp Spanner no són tant bèsties.
Els Animals as Leaders me la posen dura.
TIP: Els grups metalcoreros amb estructures rarunes què es fan dir math són uns impostors.
Mathcore
A diferencia de molts subgeneres que inclouen la etiqueta -core en el seu nom, aquest va de portar el math fins l’extrem i la bogeria.
IAAAAAAAAARGIIAIRAIIAOOOOOOOOOOORRRRRRRRRGGGGGGGGG
Els mestres.
EL GRUP.
TIP: Si em busqueu pel tuitor us puc passar una col·lecció ben maca de fotos de n’Eva.
I finalment us deixo una petita mostra de math-rock.
23rd September 2012
Notes: 1
He fet una recopilació dels meus grups preferits de mathrock, mathcore, thrash tècnic, death tècnic i avant-garde, amb l’única intenció de que no us agradi.
Feliç mal de cap.
Aquesta obra mestra de post-metall comparteix lloc a la llista d’art que m’ha arribat a fer plorar, que vindria a ser la següent:
-Erase una vez en América.
-El Neuromante.
-Toy story 3.
Per parlar d’aquest disc deixin-me fer una comparació amb follar, ja que el blog ve a ser això, mamelles i metall.
Aquesta obra te una estructura senzilla, busca arribar a la foscor absoluta sense masses acrobàcies, no intenta distreure’t amb canvis de posició, amb ara te la llepo, ara posa’t d’esquenes, ara de cantó, ara posa la cama per aquí així jo podré QUE HÒSTIES ESTAVEM FENT? Ah, sí, follar.
Aquí hem vingut a fer el puto misionero, a estimar-nos i emocionar-nos, sense distraccions, sense canviar de tempo a cada 3 compassos, a simplement omplir-ho tot de tenebres, i que les tenebres aguantin tot l’espectacle.
Però ah! Amic! Això no es pot fer sempre, si vens emprenyat de la feina (repartir currículums, vull dir) i només tens ganes de emputxar sense parar, no és el moment d’escoltar aquest disc.
Jo un dia vaig veure “2001: A Space Odyssey” de ressaca i encara em dura el mal de cap.
En fi, anem al gra que em perdo entre fluids vaginals.
El primer i únic disc dels Obscure Sphinx vindria a ser una espècie de post-sludge, uns Meshuggah simplificats navegant a la deriva, bateria contundent, una veu femenina excepcional cantant i fent guturals, tot això combinat amb riffs estridents que ens recorden que estar a la negror absoluta te un punt de diversió i bogeria.
Aquí tenim uns grans del thrash, Metal Church fent una versió del clàssic Highway Star dels Deep Purple.
Gintonic. Vinagre de mòdena. Ciutadà del món. Amics de les arts. Juego de tronos. iPhone.
No, no parlo de gust, no parlo d’això és bo o això és dolent.
Us parlo de l’efecte gintonic.
L’ésser que apareix amb una copa balón a la mà i et diu amb supèrbia i perspicàcia “no t’agraden els amics de les arts perquè ets un jèvit tancat, qualsevol que hi entengui una mica de música els sap apreciar”.
Amics de les arts. Gintònic.
L’ésser grenyut que et titlla de gayer per escoltar Tool, l’ésser grenyut que tot ho sap, el metalero que ha matat a més alemanys de 3 metres en pogos impossibles.
True metal. Gintònic.
L’ésser rastut amb ampolla de plàstic sense etiqueta, plena de kalimotxo “és lògic que a les festes majors portin grups de rumbeta, perquè animen la festa i tothom s’ho passa de puta mare”.
Rumbeta. Gintònic.
L’ésser amb gafapastes que ja ho havia escoltat tot abans que tu, fins i tot quan t’inventes un grup sobre la marxa –Els Mylan Field han decaigut molt des de que en Johnny Moods va deixar el grup” –Això ho sap tothom, els Mylan Field només van treure un disc bo.
Hipster. Gintònic.
Perquè nois, això és la puta guerra, us toca entrar a un bàndol i fer-vos-hi forts.
No cal saber-ne, només cal agafar quatre conceptes bàsics per forjar-vos una imatge que us permeti anar pels puestos.
No cal plantejar-te si el que estàs escoltant és o no una puta merda, tu ja has escollit equip, tu ja saps què és bo i què és dolent, tu ja saps què POTS escoltar i què NO POTS escoltar.
Saps que el que ara toca és beure gintònic. Perquè? PERQUÈ QUÈ? Tu no et fas aquest tipus de preguntes, tu ja saps que en saps, tu ja tens les idees clares.
I vigileu, en qualsevol moment l’efecte gintònic es pot apoderar de la vostra ànima.
Tu que sempre havies tastat cerveses i whiskys diferents, tu que erets culte, tu que sempre buscaves aquell nou grup que et fes trempar. Un dia pot ser que et llevis amb ganes de beure alguna beguda amb cogombre i d’anar a alguna discoteca “a ver que echan”.
El més fotut serà que no sabràs PERQUÈ.
DISCLAIMER: Si en algun moment del text has pensat que parlava del gust del gintònic o que deia que els Amics de les arts són dolents, amic meu, pateixes l’efecte gintònic.